En la AELLVA donem cobertura a un centenar de creatius en la llengua secular del Regne de Valéncia. La nostra consolidació com a colectiu difusor lliterari ve reforçant el paper normatiu de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, el de l’associació Lo Rat Penat -centenària entitat, encarregada històricament de la docència de l’idioma-, aixina com el de diverses editorials i entitats culturals.
Com a conseqüència de dit marc d’actuació, el conjunt del modern moviment lliterari valencià ha donat com a resultat la publicació de vora mil obres escrites en llengua valenciana, d’acort en un criteri normatiu d’independència llingüística recolzat en les normes ortogràfiques de la RACV, conegudes popularment com a “Normes del Puig”.
Obres, estes, que en el cas de la AELLVA portem estimulant o produint en les últimes dos décades, en servici de la cultura i la riquea idiomàtica, i com a natural continuació d’una llarga història lliterària valenciana, que va donar lloc a u dels primers sigles d’or de les llengües romàniques.
En el marc de la recurrent controvèrsia social entorn de la definició de “valenciano” en el diccionari de la Real Academia Española, tornem a considerar injusta, hui com fa dèu o vint anys, una definició que, en dit diccionari, nos sucursalisa, diluïx i confon; sobretot, si tenim en conte l'història lliterària valenciana, aixina com l’acreditada entitat independent de la llengua valenciana -en dita denominació- des de fa més de siscents anys.
Fets als que hem de sumar l’actual madurea normativa, que la singularisa tant en el seu estàndart oral com en l’escrit, i el sentir d’independència idiomàtica valenciana que resulta natural en el poble i en les seues lleis.
Per això, sumant-nos a la documentació que ya va aportar en 2009 la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, tornem a demanar, una volta més, la recuperació de la definició de “valenciano” de 1959 (“lengua hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia”) o, com a mínim, una definició actual i breu:”idioma o lengua de los valencianos”, sense més ni manco que unes atres autonomies en llengua pròpia.
Resenyar, no obstant, que l’entitat de la llengua valenciana no ve precisament otorgada o condicionada pel diccionari oficial d'una atre idioma, sino pel conjunt de factors llingüístics, històrics, jurídics i socials que reafermen dita consideració a lo llarc de l’història.
Igualment, resulta inútil i nociu per a la supervivència i dignitat del valencià que, per conveniències diverses, resorgixca periòdicament una mateixa i estèril polèmica política i social sense que, al remat, se li done solució definitiva i incontestable per part dels poders públics.
Una solució que, sense dubte, no pot anar lligada només a la definitiva i imprescindible consideració del valencià com a llengua, sino també a lapotenciació del seu us social en tots els àmbits -entre ells, llògicament, l'us lliterari-, al manteniment, fixació i potenciació de la seua riquea fonològica, lèxica i sintàctica, aixina com també a la seua transmissió sòlida a les noves generacions de valencians, independentment de la seua llengua materna.
Sobre el reciente artículo 'La AVL se quita la careta' de José Aparicio Pérez y como refuerzo del mismo, me permito reiterar, con permiso de LP, mi carta al director publicada en LP el 07-07-2002, bajo el titulo 'RAE y la pela'. Decía así: 'En la carta al director suscrita por Carmen Sedavilla (una lectora), le argumentaba a García de la Concha su desconocimiento sobre el idioma valenciano, al definirlo la RAE como variante del catalán. En el escrito advertía que según declaraciones, a la prensa valenciana, de algunos académicos, la actual denominación fue adoptada a cambio de la ayuda económica de algunos catalanes para la edición del diccionario. 
